dijous, 5 de febrer de 2009

Dia 2 de febrer

Lluita col·lectiva o personal?

“No ens acomodarem al desert, ni tampoc l’abandonarem. Però esperem poder retrobar-nos als territoris alliberats un cop haguem recuperat els nostres drets.” Així s’ha acomiadat de nosaltres Ahmed que, junt amb la seva família, canvia de casa pel desert en busca de pastura pel seu ramat. Aquestes paraules encaixen molt bé amb el discurs del nostre guia, Walad Mussa, i del governador de la wilaya d’Auserd, té la determinació sahrauí per bandera.

Aquesta retòrica queda molt lluny del que pensa la Fàtima i les seves tres germanes, que tiren endavant dia rere dia la seva casa de fang a la parcel·la número u de la wilaya d’Auserd, prop de Tinduf. Les germanes que ens acullen a casa seva en canvi, prioritzen tenir assegurat el seu plata a taula, una casa en condicions i estudis. En definitiva, un bon futur.

Les colònies als estius a Espanya dels nens sahrauís els han obert les portes del món. Com també ho han fet les parabòliques que s’aguanten al pati de cada caseta al camp, o les noticies que porten aquells que estudien a Alger. Són joves que s’enlluernen amb el que hi ha a més enllà de l’estret. Les noies amb qui hem parlat ens diuen que no entenen de política. Potser simplement ja perdut l’interès. “Aquesta lluita no és per nosaltres, sinó pels de dalt”, ens explica la Fàtima mentre es col·loca la marfa que el vent li belluga tota l’estona. Conèixer la realitat més enllà dels campaments ha dotat d’una àmplia visió a la menor de les germanes. Ara la Fàtima sap el que vol: una vida a la occidental. I també sap el que no vol: entregar-se a una lluita en la que no creu.

La fe que li falta a la Fàtima es concentra en les generacions que van veure com el Marroc els arrabassava la seva terra. Els sahrauís més veterans han dedicat la seva vida als drets del seu poble. Molts joves voldran seguir aquest camí, i ells són precisament la gran esperança del Polisario. Existeix doncs una doble visió entre la generació de joves sahrauís que han nascut ja als campaments de refugiats. Tot i així, en Walad ens assegura que des del Polisario es respecten ambdues visions, i que “abandonar els camps no és abandonar la causa” sinó que es segueix ajudant el seu país, però d’una altra manera. Queda obert doncs, un debat a nivell social entre les noves generacions de refugiats sahrauís: prioritzar la lluita col·lectiva pel seu poble o la seva vida personal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada